Aproximació Històrica a la Pirateria i al Corsarisme a Época Moderna

Durant tota l’Edat Moderna es succeeixen els projectes d’organització de la defensa com el d’Antonelli en 1569 o el del Virrei Vespasiano Gonzaga. En termes generals, no foren mai suficients. Per exemple, no hi hagué cap flota coordinada a la Mediterrània per tal de fer front als atacs marítims, ni en temps de pau ni en temps de guerra. La defensa de les naus comercials quedà en mans dels seus propietaris, que demanaven llicències per armar-se i defensar-se. Altres mesures preses pels comerciants i autoritats foren les de no navegar per zones particularment perilloses i practicar tant la navegació de cabotatge solitària o formant combois sota la protecció d’alguna nau de guerra. La defensa del litoral es centrà en la fortificació de certs punts estratègics amb presència de tropes regulars. La dotació d’artilleria fou tant necessària com costosa. Es portà a terme una difusió de torres de vigia en punts mes llunyans e inaccessibles des d’on es pretenia establir una xarxa de vigia per vigilar platges i cales, duta a terme per patrulles que feien “les descobertes” i d’alarma mitjançant fogueres o “falles enceses” per comunicar un possible perill.

Recreació Castell de la Granadella (S.XVIII), Xàbia.

Recreació Castell de la Granadella (S.XVIII), Xàbia.

Des de finals de l’Edat Mitjana corresponia a cada poble costaner la vigilància i defensa del seu litoral. Les guaites marítimes serien un constant motiu de disputes entre aquests pobles. Això derivarà en la definitiva separació en els termes municipals que han derivat fins hui en dia amb poques variacions. Les incursions provinents de la mar, piràtics i corsaris, ha quedat ben registrada a les fonts escrites amb nombrosos testimonis d’atacs a vaixells, pobles i viles costaners. Més nombrosos als segles XVI i XVII que al XVIII.

La pirateria i el corsarisme son dos fenòmens molt pareguts en les seues maneres d’actuació: atacs mitjançant la sorpresa i una ràpida fugida amb el botí. Els objectius son elegits d’acord als mitjans de l’expedició: atacs a naus mercants indefenses, a flotes comercials armades, desembarcaments a terra per saquejar partides, viles, i inclòs ciutats ben protegides i emmurallades. Els atacs piràtics estaven al marge de la llei, fora de qualsevol legislació i son per tant un element marginal. Presenten moltes similituds amb el bandolerisme a terra, es tracten d’atacs fets per iniciativa pròpia dels autors materials amb la finalitat d’obtindre un botí ràpid de diversa tipologia: diners, mercaderies, naus, presoners, materials, etc. Bona part dels recursos obtinguts de les seues accions son destinats a mercats negres per a obtindre un ràpid benefici tant de les embarcacions capturades, mitjançant el canvi de pavelló de les naus, la venda de les mercaderies obtingudes i de les persones capturades amb la venda d’esclaus o la encomanda d’un rescat pels hostatges de més categoria social.

Torre del Gerro (S.XVI), Dénia.

Torre del Gerro (S.XVI), Dénia.

La materialització dels atacs es pot documentar des d’atacs a particulars i a la navegació comercial de cabotatge, mitjançant l’ utilització de una o dos xicotetes naus amb tripulació fins a atacs a gran escala, com son els intents de saquejos de viles i pobles costaners, emprant flotes senceres de vaixells amb tripulació i marineria especialitzada en aquesta mena d’atacs. Els pirates compten amb embarcacions menudes, ràpides i maniobrables per realitzar les seues accions. A vegades formen inclòs verdaderes flotes. Els atacs per mar busquen la rendició de les seues preses immobilitzant-les o combatin-les si ofereixen resistència. Aquestos no busquen un enfrontament fort ni prolongat, si no un botí ràpid que desprès venen en mercats llunyans. Generalment els pirates han tingut Alger i Berberia com a base d’origen i venda del botí. També han sigut d’origen turc, francès, i anglès en menor mesura, encara que potencialment també poden haver sigut súbdits de la Monarquia Hispànica.

Castell de Moraira (S.XVIII), Moraira.

Castell de Moraira (S.XVIII), Moraira.

Els atacs corsaris presenten els mateixos mètodes d’actuació. L’objectiu es el mateix: obtenció de botí. Però presenten altres components polítics. A diferència dels piràtics aquestos son legals, gaudeixen d’una Patent de Corso, que son llicències otorgades per la monarquia per poder atacar als vassalls dels seus enemics polítics, previ pagament del corresponent dret. Estan molt reglamentats sobre els objectius i per la posterior venda del botí.

Litoral costaner amb el Cap de Sant Antoni.
Litoral costaner amb el Cap de Sant Antoni.

Els cronistes de l’època no fan diferències entre els atacs piràtics i corsaris, i els relats dels atacs presenten quasi sempre unes coincidències prou inversemblants: atacs a gran escala per flotes de “moros” que son ajudats pels seus correligionaris: els moriscos, mitjançant l’espionatge, la traïció als seus senyors, la col·laboració amb els invasors per després fugir amb els pirates. Aquestos atacs son desiguals davant un escàs nombre de defensors heroics que ofereixen una forta i desesperada resistència. El resultat definitiu més descrit pels cronistes, es que els assaltants peguen a fugir amb un gran botí en direcció cap al Nord d’Àfrica a Orà, Bugia, Tunis o Alger o cap a Turquia. Els atacs corsaris es produeixen baix pavelló d’alguna potència política. Al 1762, més de mig centenar de bucs de corso tenen com base d’operacions el port de Maó a l’Illa de Menorca que es una possessió anglesa des del Tractat d’Utrecht, des d’on realitzen ràtzies contra la navegació espanyola i francesa amb excel·lents resultats.

Vicent Martí La Peña, historiador i arqueòleg, Revista Aguaits nº31 2012  i Revista Sempre Navegant nº12

http://historiadenia.wordpress.com/

No hay comentarios:

Publicar un comentario